La Cella

El jaciment arqueològic de la Cella es troba situat al Cap de Salou (Salou, Tarragonès), sobre el cim i vessant nord d'un turó que domina l'àmplia badia que s'estén entre aquest accident costaner i l'actual ciutat de Tarragona. Descobert durant els anys 40 del segle passat per N. Alsina, M. Carreras i i J. Ginovart, col•laboradors del Dr. Vilaseca, l'existència del mateix s'esmenta per primera vegada a la revista Empúries 30, indicant la presència de "restes importants de un poblat ibèric", amb evidències constructives i abundants fragments ceràmics de diferents classes i formes (Vilaseca 1968: 365). Avui dia, es conserva una àrea arqueològica força important on aquestes restes arquitectòniques són visibles, si bé l’espai on se situa el jaciment ha estat objecte d'una profunda alteració antròpica des de l'any 1905, a conseqüència de l'extracció de pedra per a la construcció i ampliació del port de Tarragona, arribant a un nivell extrem durant la dècada dels anys 70 del segle passat.
A inicis dels anys 90, amb motiu de l'edificació del parc temàtic Port Aventura, es van efectuar a l’indret unes prospeccions que van confirmar l'existència de murs d'època protohistòrica -ibèriques, segons els seus excavadors- en el paratge anomenat Punta de la Cella, però no va ser fins l'any 2001 que no es va realitzar una intervenció arqueològica en el lloc, per determinar l'extensió del jaciment, el seu estat de conservació i la seva cronologia. Així, entre els anys 2001 i 2008 es va realitzar a la Cella un camp de treball destinat a grups d'estudiants, a través del qual es van delimitar dos àmbits, iniciant-se també la consolidació de les estructures exhumades, força degradades. Tot i això, els resultats tant d'una tasca com de l'altra van ser certament negatius, ja que la intervenció arqueològica pràcticament no va aportar dades sobre el jaciment i la consolidació es va efectuar sense cap rigor, afectant negativament la conservació de les estructures muràries. A partir de l'any 2010, l'Ajuntament de Salou, amb l'objectiu de recuperar el jaciment, va proposar al Grup de Recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia (GRESEPIA) de la Universitat Rovira i Virgili la possibilitat d'integrar la intervenció en el jaciment en les línies de recerca del grup, iniciant-se així el nostre treball a l'assentament, que perdura actualment. Durant aquests anys s’ha pogut identificar l’existència de diverses zones residencials configurades per edificis de gran dimensions, al voltant dels 100 m², i una part de la muralla de l’assentament. Tot aquest conjunt tindria una cronologia, establerta a partir dels materials recuperats, que aniria des de principis del segle IV anE fins a mitjans del segle III anE.

L’àrea arqueològica es troba ubicada en el paratge anomenat Punta de la Cella, al Racó de Salou, just a tocar de la costa. A simple vista podem observar com aquest indret ha patit profundes transformacions de tot tipus, tant naturals, a causa de l’erosió dels vents que entren per mar, com antròpiques, causades per la presència d’una cantera molt pròxima al jaciment i pel creixement urbanístic. El jaciment se situaria en un turó elevat sobre el cap, ocupant un espai que s’estendria molt provablement des del cim (actualment desaparegut per l’extracció de pedra) fins la plana, descendent per tota la seva vessant septentrional. L’establiment de l’assentament en aquesta ubicació respon, possiblement, a una intencionalitat de protecció dels vents marítims, ja que es troba en la zona que queda més a recer d’aquests. L’elecció d’aquest paratge no és arbitraria sinó estratègica, doncs des d’aquest es controla tot aquest sector del camp tarragoní, així com la badia que s’estén entre Tarragona i el Cap de Salou. Per altra banda, al ser un assentament costaner, facilitaria l’explotació de recursos marítims i la possibilitat d’habilitar-hi un port comercial.

L’estudi i anàlisi dels elements arqueològics que conformen el jaciment de La Cella han posat de manifest la seva singularitat en el territori. Considerem aquest assentament com un centre comercial, un lloc d’intercanvi neutral, el que s’anomena “port-of-trade”, uns elements que ens porten a pensar en la presència d’una comunitat mixta en aquest indret, en un espai funcional i organitzatiu de les relacions d’intercanvi comercial en aquesta franja litoral. Aquesta organització territorial estaria, provablement, sota el control de Tarrakon-Kesse, ciutat principal de domini al territori. L’estructuració de poblament, la planificació prèvia i la funcionalitat de La Cella mostren com en aquesta regió, la Cessetània, existiria ja des de inicis del segle IV anE una organització política complexa, que incorporaría plenament els principis urbans i d’organització productiva. Gràcies a la seva situació, la recuperació de materials i l’anàlisi agropecuari de la zona podem aventurar que la motivació que va conduir a la fundació d’aquest poblat va ser el control dels intercanvis per via marítima, tenint a Eivissa com a soci principal.
Durant el segle IV anE Cartago va tenir una gran presència al sud de la Península Ibèrica tant de tipus comercial com militar. Cal recordar la firma del segon tractat entre Roma i Cartago l’any 348 anE en el que s’establia molt clarament els límits d’actuació de les dues potències, reafirmant Cartago la seva presència a la Península. La presència d’assentaments com La Cella podrien afavorir aquests plantejaments territorials en àrees peninsulars allunyades del control púnic.
Tant la fundació de l’assentament, a principis del segle IV anE, com el seu abandó pacífic, a mitjans del segle III anE, no responen als paràmetres habituals dels poblats ibèrics de la zona, habitualment erigits durant el segle V anE i destruïts o abandonats a partir de la plena implantació romana al territori. En el cas de La Cella, la seva edificació pot respondre a motius de diversa índole, tant per qüestions d’organització territorial com de control d’uns determinats recursos, que en aquest cas concret podrien ser de tipus comercial. El seu urbanisme, i fins i tot la seva arquitectura responen a models mediterranis, i la seva funció podria buscar-se en l’interès combinat de les comunitats ibèriques cessetanes i de comerciants forans en assegurar un indret que facilités els intercanvis. Pel que fa al seu abandó, podria respondre a factors naturals de diversos tipus: augment de la insalubritat de la zona, situada entre aiguamolls, epidèmies o l’esgotament i absència de recursos o d’un model político-social, com ara la reestructuració territorial o l’aparició de noves formes de govern que avantposessin uns centres en detriment d’altres. Sota aquesta premissa, la proximitat de La Cella a Tarrakon-Kesse podria haver forçat un sinecisme entre els dos assentaments, si bé no tenim cap dada material, com no sigui l’abandonament pacífic del poblat, que ens permeti afirmar aquesta conclusió.
L’estudi dels materials pot ajudar també a determinar l’origen i funcionalitat de l’assentament així com el seu context. Tant per la seva posició estratègica com per la proximitat al mar i els alts percentatges de materials d’importació, és evident que el poblat desenvoluparia una funció important com a port comercial de la zona cessetana, similar a altres assentaments com podrien ser Alorda Parck (Calafell, Baix Penedès) i/o Tarrakon-Kesse (Tarragona, Tarragonès). Si tenim en compte l’alt volum d’importacions, al voltant del 75%, i l’origen d’aquests moviments, ens adonem que essencialment és l’orbita d’Ebussus (Eivissa) la que destaca per sobre de la resta. Les importacions punico-ebusitanes que dominen sobre la resta (el 80% de les àmfores d’importació tenen aquest origen) defineixen la importància dels agents púnics en el seu funcionament. Aquests dominaven els circuits d’intercanvi de tot el Mediterrani Occidental controlant els punts de producció i la difusió dels productes. Paral·lelament, tal i com ens mostren els materials recuperats al jaciment, s’organitzaven moviments comercials redistributius. Es centralitzaven materials de tota la zona mediterrània en determinats ports comercials, com Ebussus, i posteriorment s’introduïen en nous circuits, entre els quals trobaríem el nord-est peninsular.
L’assentament de La Cella, dins d’aquests circuits comercials, quedaria definida com un nucli especialitzat en aquests intercanvis amb una dependència política dels principals centres territorials. Esdevindria doncs, com a port comercial on confluirien poblacions de diferents orígens. L’existència d’aquesta tipologia de ports y estructuració política està indicant una resposta a l’augment, ben constatat, del comerç ebusità durant el segle IV anE. Es port concloure, en aquest sentit, que les necessitats sorgides de les elits polítiques del territori van estimular l’arribada d’uns productes de vital importància per mostrar i mantenir el seu estatus.
Territorialment, l’elecció de l’emplaçament d’aquest assentament té un gran valor de control, tant de l’interior com del litoral, que contrasta amb les possibilitats d’explotació agropecuària. A través dels estudis realitzats es descarta l’explotació d’un gran hinterland del poblat ja que els terrenys més aptes per a la agricultura es troben allunyats de l’assentament, localitzant entre ells petits assentament que de ben segur exercirien aquesta funció d’explotació directa de recursos.
L’assentament de La Cella confirma la presència al territori d’una societat acomodada amb una economia basada en el comerç i, possiblement en l’explotació de recursos marítims. Es doncs, un model d’assentament de l’estil d’altres existents a la costa mediterrània peninsular, caracteritzats per la convivència entre comunitats mixtes que es barrejarien per desenvolupar les seves activitats. Plantejaments similars s’ha proposat en assentaments com Alorda Parck o Darró, on alguns autors anomenen la presència de petites factories comercials amb presència d’artesans púnics que fins i tot fabricarien envasos tipològicament eivissencs amb materials locals. Fora de l’àrea en qüestió, trobem en altres ports, com per exemple Sagunt, mostres d’aquesta hibridació, on una comunitat grega o semita era l’encarregada de gestionar negocis comercials o d’intercanvi amb associació amb indígenes o altres agents de procedències variades.