Intervencions al jaciment:
Descobert l’any 1988 durant les prospeccions arqueològiques que formaven part d’un projecte de la Universitat de Barcelona i del Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló, va classificar-se com un petit assentament ibèric, força degradat, establint-li una cronologia en torn als segles III – II anE.
A mitjans del 1990, es va obtenir nova informació d’aquest assentament gràcies a la tesi doctoral presentada per Jordi Diloli sota la direcció de Francisco Burillo i Elisabet Huntingford dedicada a l‘Anàlisi dels models d’ocupació del territori durant la protohistòria al curs inferior del riu Ebre. Es va comprovar que l’estat de conservació no era tan dolent com es pensava , assenyalant un gran nivell de sedimentació i estructures ben conservades amb una cronologia aproximada d’entre els segles V anE i II anE. El van definir com un clar exponent de l’evolució de la cultura ibèrica al curs inferior del riu Ebre”
Amb aquestes dades, l’any 2000, el Grup de Recerca de la Universitat Rovira i Virgili – que després conformaria el GRESEPIA – va decidir integrar els treballs al jaciment dins d’un projecte d’investigació sobre L’evolució socioeconòmica de les comunitats protohistòriques del sud de Catalunya en el marc Mediterrani (segles VIII-I anE), establint-se una planificació que preveia excavar anualment l’assentament, com s’ha dut a terme fins a l’actualitat.
Les primeres campanyes (2000-2001) van servir per definir aspectes generals com l’estat de conservació i la superfície d’ocupació. El 2002, es va clarificar la cronologia del jaciment i el perímetre del sistema defensiu. A partir de 2003, les excavacions es van centrar en l’estudi d’aquest sistema defensiu, connectant-lo amb la zona d’habitatge documentada al sector nord.
Les campanyes de 2004 i 2005 van identificar nous recintes i es van constatar els nivells d’ocupació més antics documentats a l’assentament, al punt d’enllaç entre l’àrea d’habitat i el sistema defensiu. A més, es va confirmar l’existència d’una planificació urbanística prèvia a la construcció del poblat ibèric.
Entre 2005 i 2009, es va confirmar la presència de material ceràmic de la primera Edat del Ferro (650-550 aC) i es va detectar un possible incendi que va provocar la destrucció de la torre T3, documentant una destrucció brusca i de forma sobtada. A partir d’aquí, es va plantejar la possibilitat que aquesta torre hagués estat inicialment una construcció aïllada, posteriorment integrada en un sistema defensiu més gran. Aquestes evidències van portar a plantejar en l’àmbit teòric la seva integració en el discurs de “casa-torre” iniciat per P. Moret a partir de la identificació de la mateixa tipologia de residències turriformes a la zona del Baix Aragó i la Terra Alta. Les campanyes del 2007 i 2008 van permetre finalment situar el seu darrer moment d’ocupació gràcies a les restes d’una àmfora greco-itàlica, situant l’abandonament del recinte a finals del segle III anE, coincidint així amb el transcurs de la II Guerra Púnica.
Els treballs iniciats des de l’any 2010 van obrir una nova fase d’interpretació de l’assentament en l’àmbit domèstic i urbanístic, enfocant-se a la recerca a l’obtenció de dades que poguessin contribuir a definir la seva seqüència d’ocupació. D’una banda, es van obrir noves excavacions a la zona central de la part alta del turó identificant evidències relatives a una ocupació prèvia a l’edificació del sistema defensiu, coincidint amb els moments previs de l’execució del programa urbanístic que defineix l’estructura general de l’assentament al segle V anE. De l’altra banda, es va aconseguir identificar dos àmbits nous que formarien part d’un mateix habitatge en vessant, cronològicament situat en les últimes fases d’ocupació de l’assentament entorn del segle III anE.
És l’any 2008 quan es produeix l’adquisició del terreny on està el jaciment per part de la Universitat Rovira i Virgili i el 2012 es comença a efectuar anualment un curs d’introducció a l’arqueologia promogut pel Departament d’Història i Història de l’Art de la URV i coordinat pel Dr. Jordi Diloli Fons.
Així mateix, durant la campanya de 2011 i 2012 es van excavar els nivells de fonamentació d’algunes cases del Barri Nord, concretant la data de bastiment d’aquest complex d’hàbitats i descobrint noves estructures que semblen trobar-se fora del tancament actual del poblat. A partir d’ara, s’introdueix una nova concepció de l’assentament, no només centrat en la part alta del turó, sinó amb l’ampliació de l’àrea edificada i una important fase de reformes que modifiquen radicalment la seva fesomia interna i externa. Aquest canvi impulsa una nova direcció en els objectius del projecte, centrant-se en la delimitació definitiva de l’assentament i en l’estudi del seu urbanisme, especialment al vessant sud, on es documenten diverses estructures murals terrassades amb una seqüència estratigràfica ben conservada i un sistema de circulació ben definit.
Amb tot això, el 2015, s’inicia un procés de consolidació i adequació del jaciment en diverses campanyes per evitar la degradació de les restes i assegurar una bona preservació, introduint actuacions centrades en la neteja i desbrossament periòdic del jaciment, consolidació de les estructures en pitjor estat, reconstrucció i tasques de museïtzació, etc, implementant així tasques de prevenció i protecció.
A partir del 2018 s’inicia un projecte de construcció d’un nou vial d’accés al cim d’un turó com accés definitiu, amb l’ajuda de la Diputació de Tarragona, associat també a la necessitat de delimitar el vessant sud del jaciment. S’efectuen diverses troballes remarcables des d’un punt de vista estructural i topogràfic i es delimita el tancament més meridional del jaciment, detectant algun mur al mig de l’antic camí. La necessitat de definir correctament els límits de l’assentament porten també, l’any 2019, a fer una sèrie d’actuacions al sector exterior del sistema defensiu – i part més alta del turó – descobrint així nous murs entre les quals destaca una torre exempta (T5), adossada a la muralla del poblat, que delimita l’àrea arqueològica d’aquest costat per un tancament i que neix a partir del sistema defensiu superior, en relació amb T3. Al sector central del vessant s’acaba definint el tancament del poblat per un conjunt d’estructures que mostren l’existència d’una altra torre (T4) associada a un passadís fortificat que comunicava amb unes escales d’accés, que enllaçarien internament aquest sector amb la zona superior.
Durant l’any 2021 es va aconseguir localitzar i documentar tot el tancament de l’assentament que enllaçaria la zona central, on es documenta en última instància la torre T5, amb la porta d’accés principal a l’assentament protohistòric situada a la cota inferior del jaciment. Un conjunt estructural format per una muralla de paraments múltiples amb recintes adossats a l’exterior, almenys una nova torre (T6) i una nova porta d’accés a l’assentament des de la zona central (P2). L’any 2023, l’intergant del GRESEPIA i Dr. Ivan Cots presenta la seva tesi doctoral, sota la direcció de Jordi Diloli: L’Assut (Tivenys, Baix Ebre). De l’assentament de la primera Edat del Ferro a la fortalesa ilercavona.
Actualment, continuen els treballs efectuats pel grup al jaciment, amb campanyes anuals i els cursos d’arqueologia a l’estiu.
